Àfrica,  Diaris de viatges,  General,  Marroc

Fugint del fred a Marràqueix.

Ahir després d’una molt bona castanyada en família, i veient com de divertit pot ser tenir un blog de viatges per recordar aquelles anècdotes tant divertides que es poden acabar oblidant amb el pas del temps, ens vam decidir a començar el nostre propi blog explicant les vivències, tant bones com dolentes, que ens van passant arreu del món. Així doncs, després de passar tot el dia fora sense parar (cal tenir en compte que pel matí en Pere es va empassar una bona sessió d’Ikea, en dia festiu, que té més mèrit!), arribem a casa i a les 12 de la nit ens posem a crear el blog.

Estavem decidits a començar amb el viatge amb el qual vam començar l’any, però pensant he recordat que tenim moltes anècdotes d’un viatge anterior, que potser en el moment no van ser bones,però que ara són molt divertides d’explicar…

Així doncs, la primera entrada anirà dedicada a quan vam anar a Marràqueix!
Corria el març del 2017. Aquí a Catalunya encara feia un fred de nassos, com és normal. Ves a saber tu per què, seria de tant veure imatges boniques imulant a les mil i una nits per mil comptes d’instagram, se’ns va posar al caparró (en realitat només a mi, en Pere va acabar cedint per inèrcia?) que seria genial anar al Marroc a buscar una mica de calor. Fent una cerca vam veure que els vols estaven tirats de preu i vam trobar un Riad en plena Medina, que si bé no tenia el glamour dels que havíem vist a les fotos que anomeno, ens va fer ullets pel preu de ganga que costaven 4 nits.
Ja decidits, vam comprar els vols i vam reservar estada al Riad Elkarti del 9 al 13 de març.
El vol va transcórrer amb normalitat i en poques hores ja erem al continent africà. Només arribar ja vam notar el canvi de temperatura, que ens va semblar molt agradable al principi. Per sort portavem tot de roba d’estiu a la maleta i unes bones vambes per caminar, que ens farien falta! Vam menjar una mica al mateix aeroport i vam sortir cap a l’aventura d’arribar al centre de la ciutat. Només sortir per la porta de l’aeroport ja ens va venir un autòcton a oferir-nos amablement els seus serveis per acompanyar-nos al taxi. Vam acceptar pensant que era el taxista, però va resultar que només era un colega d’aquest, que agafava turistes desprevinguts per portar-los fins a la cua dels taxis a canvi de diners. El senyor taxista ens va deixar a la plaça de Jamaa el Fna, dient-nos que el Riad es trobava molt aprop, entre uns carrerons al qual no podia accedir amb el cotxe. Li vam pagar el preu que havíem acordat abans de pujar (alguns blogs viatgers ens havíen previngut de fer-ho així per no endur-nos sorpreses) i baixem a l’aventura! A l’aventura d’estar ben perduts, és clar.
Com podeu imaginar, a Marràqueix no comptàvem amb dades mòbils per poder fer servir GPS i tot el que teníem com a guia era una captura de pantalla d’un mapa de Google maps que no teníem massa idea d’interpretar. Més d’un amable senyor amb intencions de guanyar uns cuartos a costa nostra, se’ns acostava per dir-nos que ens portaven fins al Riad. Negant-nos-hi al principi, quan ho vam veure cru, vam acceptar que un home ens ajudés i vam acabar guiats per un senyor que va necessitar l’ajuda d’un amic que passava per allà per dur-nos fins a un carreró intransitable. Quan ja pensavem que ens volien colar a casa d’un particular (no hi havia cap cartell ni indicador de que aquella porta fos d’un Riad), ens va obrir la porta la dona que deuria encarregar-se de les tasques de la casa, tranquilitzant-nos al dir-nos amb signes i un anglès macarrònic que, efectivament, erem al Riad Elkarti.
Aquesta mateixa va ser la nostra habitació i refugi durant les hores de més xafugor, quan no podíem ni sortir al carrer.
Vam conèixer l’amo del  Riad, que era un home jove bastant curiós i vam sortir, ara sí, a explorar la ciutat. Ens vam fer tot el soc (mercat) repetides vegades i vam arribar a tots els voltants del centre a peu. El bon temps ens va acompanyar tot el viatge, però la caloreta que al principi ens semblava tant agradable es va anar convertint en pesada. La calor del Marroc ens va semblar molt diferent a la de casa, ja que era més seca i dura. De fet, durant bona part del mig dia vam ser incapaços d’aguantar-la i ens acabavem refugiant al Riad, fent una migdiada fins que el sol deixés d’apretar tant. El fet de que a la majoria de locals no hi hagi aire acondicionat, sinó ventiladors que mouen l’aire calent, si és que estan en funcionament, tampoc ajudava a portar la calor. Donada aquesta condició, vam dedicar els matins i les tardes, després de l’estona de descans obligatòria, a descobrir llocs de la ciutat.
Al repassar l’àlbum d’aquest viatge, he vist que del que hi ha més fotos sense cap dubte és de la Medina. Es tracta de la part més antiga d’una ciutat àrab, com un laberint de carrers i carrerons diminuts plens de botiguetes locals i mercats. Passejar per la Medina no és impossible, però es pot tornar un esport d’alt risc en el qual has d’evitar tant turistes, com motoristes marroquins que circulen per tots aquests carrers i en tots els sentits com mai us semblaria possible. La Medina és soroll i colors, és sentir constantment l’olor de les espècies típiques de la seva cultura, és apartar-te per que la moto muntada per 3 o 4 passatgers passi sense problema entre tu i els articles en venda que tenen exposats a les portes de les botigues. És la pols del desert i l’aigua amb la qual es renta la gent barrejant-se al terra dels carrers, és escoltar com criden a resar per megàfon i veure com et criden l’atenció i et saluden per portar una samarreta del Brasil. La Medina és caos i desordre, però seria mentida si digués que no és la part més encantadora d’aquesta ciutat.
Com a bons guiris que som ens vam deixar entabanar en alguna ocasió, com per exemple quan ens vam fer tots dos un tatuatge de henna pel “mòdic” preu de 600 dirhams… la bajanada d’uns 55 euros! Encara recordo com la dona ens va demanar 900 dirhams amb tota la cara i com només vam atrevir-nos a plantar-nos als 600. Cal dir que va ser la primera experiència monetària al país i que va ser un disgust total. Jo ja ho veia tot negre perquè ens quedaríem sense diners al primer dia i no podríem plantejar-nos fer cap excursió. Per sort, les coses bàsiques com el menjar són realment barates allà i, poc a poc, vam aprendre a regatejar com déu mana.
Si aneu a Marràqueix el que us recomanaríem seria fer alguna excursió programada. Nosaltres no ho vam tenir en compte i quan ho vam voler fer no vam ser-hi a temps. Si només preteneu veure la ciutat sense fer excursions, potser no caldria que hi anéssiu cinc dies, ja que, almenys nosaltres, al final ja no sabíem ni què anar a visitar. Els llocs “obligats” són els següents:
  • Plaça Jamaa el Fna.
  • Mesquita Koutoubia.
  • Palau Bahia.
  • Tumbes Saadíes.
  • Jardins Majorelle.
  • Palau El Badi.
  • Medersa Ben Youssef.
 D’entre tots els que més ens van agradar (visita obligada) van ser el Palau El Badi i els Jardins Majorelle. Tot i que ens costés la vida arribar als jardins, ja que vam anar caminant i ens vam perdre per un barri on només t’hi atreviries a entrar de dia, va ser una visita imperdible: un raconet de pau i calma on poder respirar a gust envoltats de plantes i d’un color blau preciós. El palau El Badi també el recomanem tot i que vam passar molta calor al visitar-lo (i les poques ombres que hi a per refugiar-te), ja que és un lloc ben bé que sembla un oasis enmig del desert.
Una cosa que destaquem d’allà és el menjar. Es pot menjar molt bé a molt bon preu, això sí: preparau-vos per afartar-vos a amanides, tajines, i cuscús. Un dels dies vam tirar la casa per la finestra i vam anar a sopar a un restaurant “car” pel que és la zona anomenat Nomad (Plaça de les Espècies). És un lloc que recomanem moltíssim ja que el preu equival a un restaurant normal d’aquí (10-15 euros per persona) i vam menjar de conya. Com a punt positiu, també destaquem els sucs de fruites, sobretot el de taronja, que era boníssim a tot arreu i a un preu d’escàndol.
Per últim i per tancar aquest post, si aneu al Marroc heu de trobar un moment per prendre el típic te marroquí. Això sí, tingueu en compte que la beguda típica és el te de menta. Al restaurant on nosaltres volíem prendre’l en teníen dos tipus, el de menta i un que a la carta anomenaven com a “te marroquí”. Tot i que li vaig dir que el típic era el de menta, en Pere es va encaperrar en demanar l’altre, que va resultar un te molt més fort i amb un gust tant especiat que no va poder-se’l acabar!

En definitiva, ara recordem aquest viatge amb molt carinyo perquè tenim un munt d’anècdotes que ens fan riure quan hi pensem. Malgrat això, no tornaríem a repetir-lo i, si l’haguéssim de recomanar, recomanaríem que us gastessiu una mica més de diners en el Riad dels que ens vam gastar nosaltres, ja que estar a un hotel incomunicat, sense wifi, televisió, ni cap comoditat, se’ns va fer una mica dur en alguns moments… sort que teniem uns quants podcasts guardats al mòbil per poder-nos entretenir!

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ver más

  • Responsable: Coral Majuelo Recoder.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a Siteground que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.